Som migrants. Jo soc migrant, espanyol, i he tornat a València. Abans vivia al Perú, la meua parella és peruana. Ara ella és migrant ací. Arribar a un país estranger per a radicar-s’hi és una realitat que obri innombrables camins per a l’intercanvi global, l’empatia i el naixement d’idees i de noves generacions. Però també parla de guerra, asil, intolerància, prejudicis, fam, i, en el pitjor dels casos, de mort.

L’obra Hilos que hablan, sonidos de la inmigración (València, 2020), és una instal·lació d’art sonor inspirada en la forma dels quipus Inca, uns instruments que s’utilitzaven per a guardar valuosa informació. Quipu significa ‘nus’ en quítxua, l’idioma dels inques.

La instal·lació se situa a la riba de la mar mediterrània, construïda per 263 petxines que pengen de 14 fils amarrats a un principal. Cada nus sosté una petxina que salvaguarda la història de migració d’un ésser humà. Cada petxina emet un so diferent quan colpeja contra una altra; moviment, com les relacions humanes que busquen situar-se en un territori alié. La mar, una sola massa les aigües de la qual uneixen a la humanitat, se sent de lluny. És la vida que ens segueix, una gran energia que es mou sempre present. I que ens demana a crits empatia.

El quipu sonor conta així les històries després de la immigració en forma d’un soroll que convida a la reflexió.

La instal·lació es va registrar en àudio i vídeo, i està pensada perquè el món l’escolte, la veja, i hi aporte amb acció social, amb lliure reflexió, silenciosa o sorollosa en forma de dades, deixant un comentari en la pàgina web creada com a suport.

Creiem en la diversitat. És el que enriqueix la vida, i més en aquests temps, en els quals estem confinats a reflexionar i pensar de què està fet el món que vivim.

 

Autoria:

Froilán Sánchez Caballero (Càceres – València, Espanya, 1981) és periodista de professió i un apassionat de l’estudi de la història, la música i les arts visuals. Després del seu pas per diverses empreses a Espanya i al Perú com a redactor i investigador, decideix fer un pas més en la creació i producció de diverses peces experimentals. NOSTRE ART és el laboratori que ha format a València per a donar vida a les seues creacions. Hilos que hablan, sonidos de la inmigración és una de les seues primeres obres fetes al costat de Mariana Herrera.

Mariana Herrera Bellido (Lima, el Perú, 1976) participa com a directora en el Berlinale Talents del Festival de Cinema de Berlín, Alemanya. El seu curtmetratge documental Sawasiray Pitusiray, el qual narra imaginaris de gènere en l’entorn indígena peruà, s’estrena amb èxit a la Berlinale. L’obra participa en diversos festivals i mostres a escala nacional i internacional i guanya diversos premis com el Document Art en el Festival de Cinema IFFEST de Romania, el Premi Terra Madre atorgat per la Berlinale i els premis a millor curt documental i el Premi Qosqo en el Festival Internacional de Curtmetratges de Cusco. Treballa com a assistent de direcció, muntatge i art en curtmetratges i llargmetratges guanyadors de premis locals i internacionals. Produeix localment continguts per a televisió per cable: TNT, HBO, Discovery i History Channel. Creditora de la beca per a formació del Programa Ibermedia en dues oportunitats, ha fet diversos tallers cinematogràfics al Perú, a Alemanya, Espanya i al Panamà. Màster en Creació de Guions Audiovisuals i docent universitària. L’estudi i l’exploració de les arts visuals i la cerca d’un llenguatge de cinema experimental propi la porten a crear i produir diversos projectes en aquesta línia. Funda NOSTRE ART al costat de Froilán Sánchez.