Resum del projecte

Es presenta un conjunt de dos paquets de filtres d’Instagram, que tothom pot utilitzar, recreant l’experiment fílmic de Carlos Santos més conegut (LA-RE-MI-LA) i un videoart que mitjançant noves il·lustracions (Lluna Llunera – Irene Garcia) mostren cadascuna de les 72 caracteritzacions originals amb la mateixa tecnologia que ara pots usar a qualsevol story. Aquesta re-visita amb una mirada (o selfie) actual permet que amb el mòbil uns fotogrames del segle XX ara siguen un filtre, perquè tothom puga ‘travestir-se’ com Santos mentre interpreten el seu propi LAREMILA, i compartir amb els contactes.

Un per un es van dibuixar els detalls de vestuari, attrezzo, maquillatge per aplicar-se a un pianista que repeteix, un ostinato sense parar, crítica al narcisisme del músic virtuós que busca l’aplaudiment (ara convertits en likes). Això sí, es va adaptar a la normativa sanitària (i apareix alguna mascareta) i també es va aprofitar per a fer el personatge de l’home ferit, que per falta de recursos es va quedar fora a 1979.

Autoria

José Luis Miralles Bono és un artista que parteix de l’experimentació sonora post-Cage buscant interseccions sinestèsiques. Ha col·laborat amb l’EASD, la Nit del Art, i POP INTO de mediació cultural al Museu de BBAA de Castelló. Ha rebut encàrrecs de la Fundació Dàvalos-Fletcher i la Fundació Caixa Castelló, i ha sigut becat per Bancaixa, Caja Madrid o Ibercaja. Amb SONOTRAZOS (Fira Internacional d’Art Contemporani MARTE) treballa partitures gràfiques, utilitzant materials tant diversos com ceràmica i vidre o seqüència de fotografies amb homenatges a dissenyadors valencians (Vicent Vidal). Ha treballat conjuntament amb Donna Maya (SONORAS III en el CCCC); amb Carla Filipe a l’EACC. Pel #DIMCAS 2020 organitza el workshop ‘VibrAccions: del gest al so’ a l’EACC. Guardonat en la convocatòria #CMCVaCasa CulturaOnline (2020). Llorenç Barber diu d’ell: «seguisc amb curiositat i interés les seues propostes artístic sonores, i he de dir que veig en totes elles un entremescle de solidesa i audàcia, pròpia de qui càrrega amb una formació ‘clàssica’, però es desembolica amb soltesa en els terrenys intermèdia, en el seu cas, en el deixant de Scriabin, Dick Higgins (fluxus), o (mutatis mutandis) del seu paisà Carles Santos».