El curtmetratge relata una història autobiogràfica basada en la diversitat sexual i de gènere de l’artista. Documenta les dificultats de créixer i construir una identitat pròpia com una xiqueta queer en la societat heteronormativa i tradicional de Nàpols en els anys setanta.

És una interpretació poètica i simbòlica de la dissidència sexual que explora la pressió social i familiar sobre les xiquetes en la societat catòlica per a convertir-nos en “bones dones”.

El vídeo s’ha fet a partir del meu arxiu de fotografies familiars per a l’exposició “Solitaire” (Una Pàgina en Blanco, València, 2017) i gira entorn de la memòria i l’herència familiar. Com a part central d’aquest procés de reconstrucció del passat, he fet una reproducció en grandària real de la nina que vaig construir de xiqueta amb la meua bestia per a assolir el meu desig de ballar el tango amb una altra xiqueta.

 

Autoria:

Anna Maria Staiano és artista transdisciplinària feminista italiana establida a València. Llicenciada en Estudis Culturals i Mitjans de Comunicació i amb un màster en Cinematografia (tots dos a la Universitat de Middlesex, Londres) i diplomada com a tècnic superior en Art i Disseny (EASD, València, 2013).

Entre els seus projectes destaquen les publicacions bilingües Transexpace (2018) i Impure (2016), que trenquen amb els esquemes de format, gènere, pràctiques artístiques i sexuals i barreja l’art amb la joieria, la performance amb la moda i la fotografia amb la literatura.

La seua obra plàstica es plasma en el disseny de peces performatives i extensions corporals, basades en les qüestions del gènere i la interacció cos-objecte per a aconseguir canvis inesperats en la nostra experiència sensorial i en el nostre imaginari simbòlic. Sovint, les peces són el punt de partida de les seues accions participatives, performance i videoart.

Des del 1995, ha produït diversos curtmetratges com Transexpace, Choose your god/ess, The fragile skin, Rompiendo el techo de cristal i documentals com Solitaire i The other other, que han participat en nombrosos festivals internacionals feministes i de cinema LGTBQI+ com Frameline (San Francisco), Mix (Nova York), The London Lesbian and Gay Film Festival (Londres), i la Bienal Itinerante de Videoarte Feminista FEM Tour Truck (l’Equador, Colòmbia, Mèxic, França, Espanya, els Estats Units d’America, l’Argentina i Puerto Rico, 2018/2019).

Fa diverses exposicions individuals com “Pussy alliance” (Jornades Nacionals de Sexologia, Mèrida, 2019), “Body matters” (Museari Queer Art, 2018), “Solitaire” (Una Pàgina en Blanco, València, 2017), i col·lectives: “Nasty women arts prize showcase” (PRAXIS Gallery a Newcastle, Popinnart a Amsterdam i Eka Palace a Lisboa, 2018), “En tránsito” (Institut Cervantes, Munic, 2015) i “Ars longa vita brevis” (Cercle de Belles Arts, València, 2014).