El contingut proposat són tres videoclips elaborats per equips audiovisuals residents a la ciutat de València. El primer, ‘Canción total’, extret del nostre primer LP, “40 años de éxitos del posfranquismo español”. Els altres dos, Todo el mundo lo canta i En el umbral, extrets del nostre EP “El auge de la extrema pereza”.

Canción total és una cançó escrita el 2005 i que van popularitzar Maria Arnal i Marcel Bagés molts anys després. La lletra al·ludeix precisament a aquells anys de guerra contra el terrorisme i el videoclip tracta de representar l’ambigüitat temporal entre la vida post-11-S i l’actual.

Todo el mundo lo canta parteix d’un poema meu també titulat així, inclòs en ‘La pasión del hijo apático’ (2015), i la lletra ha sigut modificada per a convertir-la en cançó.

En el umbral parteix d’un poema també inclòs en el poemari esmentat i recapacita sobre les meues breus experiències en el barri de la Coma, a Paterna.

L’adaptació musical és col·lectiva, amb la direcció de Pau Miquel Soler. La guionització dels vídeos ha sigut en col·laboració amb els diversos equips audiovisuals, que, per raons solidàries, sempre es van prestar a treballar i a tirar endavant la producció en la precarietat habitual en el nostre negoci.

Autoría:

Las Víctimas Civiles van nàixer en una antiga caserna okupada de la Guàrdia Civil, a la Barceloneta, l’any 2003, durant les multitudinàries protestes contra la Segona Guerra de l’Iraq. Aquell edifici, un dels múltiples usurpats pel col·lectiu Miles de Viviendas al llarg de la seua història, allotjava diversos immigrants valencians, entre els quals hi havia Marc Sempere i Pau Miquel Soler, membres del grup de combat-rock Jalea Real. L’arribada a la casa del poeta també valencià Héctor Arnau va suposar una comunió en l’exili que va provocar un improbable pacte: en un futur no menys probable, Héctor, amb els seus poemes, i Pau Miquel, amb els seus ritmes, paririen un disc el nom del qual ja era llavors “40 Años de Éxitos del Posfranquismo Español”. Moltíssimes llunes després, després de diverses temptatives artístiques, Arnau, amb diversos poemaris publicats i portats a escena, i Soler, amb l’experiència com a líder d’Arthur Caravan, van reprendre l’antiga promesa i es van aliar amb els companys “caravanians” Pau Aracil i Toni Blanes i el trompetista del grup Polonio, Ernest Aparici, per a formar una banda de punk-rock carnavalesc que conjuminara els desitjos musicals més lúdics amb lletres líriques i/o humorístiques, sempre descarnades en la crítica. Amb uns mesos de retard respecte a les pitjors de les profecies, i amb l’ombra encara llarga i pesada del dictador sobre la convivència politicosocial en aquestes terres, ací estan aquests èxits del postfranquisme patri que pretenen instruir i fer ballar alhora tant les classes populars com els intel·lectuals més circumspectes.