Resum del projecte

Reflexiona Bauman:  «els líquids ‘flueixen’, ‘es vessen’, ‘es desborden’, ‘esguiten’, ‘s’aboquen’, ‘es filtren’, ‘degoten’, ‘inunden’, ‘ruixen’, ‘regalimen’, ‘ragen’, ‘traspuen’; a diferència dels sòlids, no és possible detindre’ls fàcilment-superen alguns obstacles, dissolen uns altres o es filtren a través d’ells, xopant-los. Emergeixen incòlumes de la seua trobada amb els sòlids, en tant que aquests últims si és que continuen sent sòlids després de la trobada- pateixen un canvi.

Tot esdevé com si s’experimentara una supremacia gradual del món líquid sobre el sòlid, com si un fenomen tangible -la gradual fosa dels pols- s’haguera incrustat en una poc esperançada representació del present, abonant una imaginació que assumeix i generalitza la idea del creixement de les aigües: episodi final d’una història circular que retorna a l’estat primigeni.

La imatge de l’avanç de les aigües no és tranquil·litzadora; per contra, comporta el recel al creixement i el desborde, l’alarma que provoca la imminència de la inundació. L’embat hídric pot provocar la disgregació d’allò en relació amb el que s’estableixen els paràmetres d’orientació, la delimitació de la identitat i el principi de poder: el domini sobre un territori, que permet una demarcació i circumscripció on realitzar l’acumulació. No obstant això, l’aigua és menys destructora que el foc ja que té la propietat de la combinació: assimila substàncies, atrau essències (Bachelard), s’impregna de tot, mescla tot.

La seua acció implica un efecte de desjerarquització. No es tracta d’una pèrdua total, sinó de la integració d’elements, despullat del superflu, en un continent major. Es produeix una condensació que porta al fet que desaparega l’embolcall i persistisquen els components essencials, sense la seua coberta, dispersos o diluïts en el mitjà que els allotja. Tot és allí està, en el germen.

L’aigua és un horitzó dinàmic, sempre canviant, capaç de fer-nos comprendre la nostra petitesa. És avasallant com a vacil·lant, mostra una faç pública i guarda una altra densitat en el profund. En l’oceà resideix el mític origen de la vida en la Terra; potser per això engendra en nosaltres un conjunt tan intricat de fantasies i fantasmagories. Res com les grans aigües per a veure reflectit el nostre paisatge emocional. En la seua ambivalència, la mar atia la imaginació.

Si la liquiditat és metàfora privilegiada del món social contemporani, la mar ho és de les nostres emocions: el jo apareix com un compost inestable en mutació, en contínua fluctuació. L’aigua no diu qui som però insinua que podríem ser uns altres».

Text extret de ‘La comunicació segons les metàfores oceàniques’

Vanina Papalini.

Aquestes fotografies van ser preses en el lloc més àrid del planeta, el desert de ATACAMA, Xile. El seu origen data de fa uns tres milions d’anys, sent en el seu passat un llit marí.

Les imatges que componen aquesta sèrie han sigut impreses en paper, submergides en aigua i fotografiades de nou. Aquest procés ha fet possible omplir el desert d’aigua.

Autoria

Lucía Morate és artista visual, docent i mediadora cultural. En la seua obra reflexiona sobre el canvi com a constant, sobre el cos, sobre la fragilitat i la vulnerabilitat mutables de les nostres identitats, explorant el geològic i el territorial com a procés i matèria. La seua disciplina excel·lent és la fotografia però realitza dibuixos, collages, audiovisuals i escultures segons el projecte.

El seu treball ha sigut seleccionat, premiat i exposat en diversos festivals i museus com són el Museu d’Art Contemporani Pati Herreriano de Valladolid, Centre Portugués de Fotografia, el festival d’arts visuals Artendencias, el CEART Fuenlabrada i el Festival Internacional de Fotografia Emergent Pa-Ta-Ta de Granada. Becada per la Junta de Castella i Lleó, el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana entre altres.

Forma part de Com ser fotògrafa i Fotoeduterapia.

Realitza nombrosos projectes de mediació amb diferents col·lectius. Està especialitzada en fotografia participativa, empra la imatge com a eina de reflexió, enfortint una mirada crítica i un apoderament individual i col·lectiu. Ha impartit cursos i conferències en Ch. ACO, Fira d’Art Contemporani, Xile. Universitat de Cadis, cursos d’estiu de la UCA. Encontexto, Universitat Complutense de Madrid. En els Festivals de Fotografia Viphoto, Vitòria, Emergent, Lleida.

Al seu torn és cofundadora de FOC (Fotografia Observatori Cultural), ha organitzat durant cinc edicions parteix de les activitats i la programació expositiva del Festival PhotoAlicante, ha coordinat projectes fotogràfics per al Ministeri de Cultura en 15 museus estatals i va ser membre fundador de la revista de fotografia contemporània 10×15.